ara.cat – Couto Mixto: una ‘Andorra gallega’

Al llarg de vuit segles, del XII al XIX, hi va haver a la frontera entre Galícia i Portugal un territori independent en una zona muntanyenca i de difícil accés. Va tenir institucions pròpies fins al 1868
En un petit llogaret de la muntanya d’Ourense, a les altures que delimiten la comarca de la Limia (allà on el franquisme va dessecar, a finals dels anys 50, la llacuna d’Antela, un dels aiguamolls més grans de la Península, de més de 42km), l’avi estava assegut al costat de la lareira mentre els seus quatre néts (un dels quals era jo) escoltàvem les velles històries del contraban en aquelles muntanyes que uneixen més que separen Galícia i Portugal.

I l’avi també ens parlava d’un camí únic i privilegiat pel qual els contrabandistes podien transitar sense que els guàrdies (fossin guàrdies civils espanyols o guardinhas portuguesos) poguessin detenir-los, en no tenir jurisdicció sobre aquell terreny.

Jo sabia que l’avi va haver de fugir de casa seva i escapar-se a la veïna terra portuguesa perquè els feixistes que van donar el cop d’estat a Espanya el 1936 no l’afusellessin. El seu delicte? Ser alcalde pedani del Partit Galleguista que liderava Castelao en aquell llogaret oblidat on érem. I sabia, perquè ho havia sentit a casa moltes vegades, que un mestre d’escola portuguès, de Tourém, que es deia Manuel Baros Gonçalves, va ajudar el meu avi (i moltes persones més, d’esquerres, nacionalistes o senzillament demòcrates) a fugir cap a Porto, on un vaixell el traslladaria a Amèrica.

Llavors jo amb prou feines sabia res del Couto Mixto, una història que aquell mestre de Tourém havia de conèixer de sobres. Tourém, la localitat on vivia, havia sigut durant segles el final del Camiño Privilexiado que unia Tourém amb els llogarets de Meaus, Rubiás i Santiago de Rubiás, que avui formen part d’Ourense.

La història que va destapar un escriptor… i policia

Durant el franquisme la història del Couto Mixto va ser silenciada i esborrada dels llibres d’història. I així va continuar fins que un escriptor (membre de la Real Academia Galega) i policia (cap superior de policia de Galícia entre el 2004 i el 2015) va començar, a mitjans dels anys 90, a indagar sobre el tema. Es diu Luis García Mañá, va ser elegit senador pel PSOE en la fallida legislatura del 2015 i havia nascut a Ourense el 1950, tot i que els seus pares eren de Calvos de Randín, una localitat veïna del Couto Mixto. García Mañá va publicar l’any 1999 el llibre definitiu sobre el tema: Couto Mixto, unha república esquecida [Couto Mixto, una república oblidada], editat per la Universitat de Vigo.

Aquest llibre em va retornar als llunyans anys de la infància, a aquells llogarets als quals encara no havia arribat l’electricitat als anys 60 -i això que Franco va omplir Galícia de pantans!-, i va despertar el meu interès pel Couto Mixto, que des de llavors s’ha convertit en una de les meves excursions favorites de la zona. Vaig tenir, a més, l’honor de presentar Luis García Mañá, fa uns anys, en una conferència que va fer sobre el Couto Mixto al Centro Galego de Barcelona, que va causar que molts immigrants que procedien d’aquell territori i que amb prou feines coneixien la seva història s’emocionessin.

Una mica d’història

El Couto Mixto es va constituir com a tal l’any 1147. La seva creació va ser contemporània al primer rei de Portugal, Alfonso Henriques, que es va independitzar de la corona lleonesa. Vinculat inicialment al castell de Piconha, avui desaparegut, mitjançant els furs concedits pel rei Sanç I de Lleó, el Couto Mixto es va aliar després amb la Casa de Bragança -que va ser casa reial de Portugal fins al 1910, quan es va proclamar la república- i posteriorment amb la Casa de Lemos -la casa reial gallega, descendent del rei Garcia.

És un territori muntanyenc, entre els 600 i els 1.400 metres, situat entre els municipis de Calvos de Randín i Baltar, a Ourense, amb una extensió de 2.695 hectàrees de terres poc fèrtils i que va arribar a comptar amb un miler d’habitants, encara que actualment no arriben ni als 200. Els seus habitants es dedicaven gairebé exclusivament al bestiar i al lliure comerç. Les plantacions d’un tabac de mala qualitat, així com la venda de teixits i de productes de farmàcia -per a la qual no necessitaven permís-, suposaven la majoria dels seus ingressos.

Constituït en república independent i democràtica (va ser pionera a la península Ibèrica), el Couto Mixto el formaven les localitats de Santiago de Rubiás (capital i centre administratiu), Rubiás (la localitat més habitada) i Meaus (el seu centre econòmic i comercial). La part portuguesa, fins a Tourém, estava deshabitada.

El territori, on el gallec va ser llengua oficial, era completament autònom i els seus habitants tenien molts privilegis, com l’elecció de la nacionalitat o el lliure comerç. Aprofitaven l’ambigüitat que regnava a la zona, ja que era una terra de ningú sobre la qual no tenien sobirania ni Castella ni Portugal.

Govern i privilegis

Cadascun dels llogarets que conformaven el Couto Mixto estava representat per tres persones, els denominats Homes d’Acord -que tenien autoritat en els seus respectius llogarets- en una assemblea, disposada a l’atri de l’església de Santiago de Rubiás, en la qual es reunien per prendre les decisions. L’assemblea estava presidida per un jutge, triat democràticament pels veïns cada tres anys, que ostentava el poder executiu, legislatiu i judicial. També hi assistia un vigairo del mes, que feia les funcions d’agent executor. Els habitants del Couto Mixto podien recórrer les decisions del jutge, en segona instància davant els partits judicials espanyol o portuguès, excepte en els aspectes administratius, en què la figura del jutge era sobirana.

A més de tenir poder democràtic, els habitants del Couto Mixto tenien una sèrie de privilegis, entre els quals hi havia poder triar la nacionalitat espanyola o portuguesa -o simplement cap-, l’exempció d’impostos, el cultiu de tot tipus de productes -cosa que permetia el contraban de tabac o sal- i la tinença d’armes dins del Couto sense cap tipus de permís. Tampoc podien ser capturats per cap autoritat espanyola o portuguesa dins d’una llegua des de la perifèria del territori, no estaven obligats a aportar homes per als exèrcits dels països limítrofs i estaven exempts d’impostos en les vendes dins dels territoris espanyol i portuguès sempre que no fossin de contraban, que no estava permès. Per entendre millor tot això cal posar l’accent en un aspecte fonamental d’aquests privilegis.

El Camiño Privilexiado

Era un corriol d’uns sis quilòmetres que connectava els tres llogarets i que s’estenia fins a la població portuguesa de Tourém. Estava lliure de qualsevol control policial dels estats limítrofs i en el seu recorregut no es podia confiscar contraban ni detenir ningú. Per això aquest enclavament era refugi i asil habitual dels perseguits per la justícia, sempre que no ho fossin per homicidi.

Tots els privilegis, així com els documents en els quals constaven les decisions del Couto Mixto, es recollien i guardaven a l’ arca das tres chaves, dipositada a l’església de Santiago de Rubiás i que només es podia obrir amb tres claus repartides a cadascun dels llogarets, una de les quals en poder del jutge. Per obrir-la havien d’estar presents tant el jutge com els representants de cadascun dels nuclis, que es reunien a A Veiga, un paratge equidistant entre els tres. Aquest cofre reunia totes les dades precises des de la creació del Couto Mixto fins que va desaparèixer la documentació, cremada per soldats de l’exèrcit francès del mariscal Soult el 1809, en la seva retirada després de ser derrotats pels anglesos de Wellington.

Dissolució del Couto Mixto

A mitjans del segle XIX la situació excepcional del Couto Mixto va començar a despertar recels tant a Portugal com a Espanya. La desconfiança va provocar que el 1851 tots dos països nomenessin una Comissió Mixta, els membres de la qual es van presentar al Couto Mixto amb l’objectiu d’acordar els termes de la seva divisió. Prenent com a referència el riu Salas, es pretenia que el territori quedés dividit en dues zones, cadascuna a una vora de la línia imaginària que marqués el llit del riu. D’aquesta manera el vessant nord passaria a formar part d’Espanya, mentre que el del sud seria de Portugal. El president de la comissió espanyola s’hi va oposar, per la qual cosa la decisió va quedar en mans dels dos governs per via diplomàtica.

Després d’anys de negociacions, el 29 de setembre del 1864 es va crear la Comissió Diplomàtica d’Estudi i Redacció del Tractat de Lindes, que va decidir que els tres llogarets del Couto Mixto passaven a formar part d’Espanya, mentre que els anomenats “pobles promiscus” (Cambedo, Soutelinho da Raia i Lamadarcos), que eren a la mateixa frontera política i les seves cases podien tenir dues nacionalitats (en funció de si era la cuina o el menjador), serien territori portuguès.

El tractat va ser ratificat en el Conveni de Lisboa entre Espanya i Portugal el 1865 i posteriorment el document es va lliurar i es va formalitzar a Santiago de Compostel·la. El Couto Mixto perdia la seva sobirania i els seus privilegis el 5 de novembre del 1868, sense ni tan sols haver consultat res als seus habitants. L’últim jutge del Couto Mixto va ser Delfín Modesto Brandán, l’estàtua del qual és avui al davant de l’església de Santiago de Rubiás.

El Couto Mixto avui dia

Els treballs de Luis García Mañá han aconseguit treure a la llum el Couto Mixto i es van crear entitats per protegir la seva identitat, com l’Associació d’Amics o l’Associació de Veïns. Això va provocar l’agermanament dels territoris que formaven part del Couto Mixto, així com la recuperació de l’ arca i dels processos democràtics, amb jutge honorari inclòs. En els últims anys s’ha dissenyat una ruta cultural de 60 quilòmetres que recorre Galícia i Portugal des del Couto Mixto passant pels tres “pobles promiscus”. La ruta, que està perfectament senyalitzada, pot fer-se amb cotxe o a peu, i recorre bells paratges de la serra de Larouco i de la vall del riu Salas.

El 2013 es va descobrir una dotzena de pintures del Gòtic tardà a les parets de la sagristia de l’església de Santiago de Rubiás. Aquest temple, que en origen era una capella romànica, és un punt central de la història, perquè l’atri de l’església era precisament el Parlament del Couto Mixto, una mena d’Andorra gallega.